dona@ada.ad
UN NOU “DISTINTIU” LEGAL PER PREMIAR LES EMPRESES
La primera Llei signada per l’actual President d’Estats Units, Sr. Barack Obama, va ser una llei molt simbòlica, relativa a l’ampliació dels terminis legals a l’abast de les dones per recórrer contra les discriminacions que aquestes puguin patir en matèria salarial.
En anunciar-ho, el Sr. Obama va recordar que, encara al dia d’avui, les dones nord-americanes guanyen una mitjana de 22% menys que els seus homòlegs masculins, i va declarar que volia que les seves filles creixin en el sí d’una nació que valori justament la seva contribució i on no hi hagi límits als seus somnis.
Anem ara al Principat d’Andorra. Aquí, resulta que el creixement econòmic intens que va tenir lloc després de la segona guerra mundial va afavorir la contractació de mà d’obra femenina, fins arribar al punt que és actualment un dels països europeus amb major percentatge de dones actives.
Segons les dades de la Caixa Andorrana de Seguretat Social per a l’any 2007, dels setze sectors d’activitat censats, deu tenen una presència majoritària de dones.
Nogensmenys, no podem silenciar les nombroses desigualtats que encara es poden detectar entre homes i dones en el món laboral andorrà, i la solució fantàstica que planteja sobre això el nou Codi de relacions laborals aprovat pel Consell General el dia 18 de desembre del 2008.
L’article 87 d’aquest Codi porta el títol “Igualtat i conciliació de la vida laboral i familiar”.
En el seu primer apartat, es fa referència, com a objectiu primer o essencial a assolir, la conciliació de la vida laboral i familiar de les persones treballadores.
I es pretén aconseguir aquest objectiu, mitjançant la creació d’un distintiu oficial, per acreditar i reconèixer les empreses que destaquin favorablement en la matèria, així com en l’aplicació de polítiques d’igualtat de tracte i d’oportunitats reals i efectives entre dones i homes en l’àmbit laboral.
.../...
Sense perjudici del fet que la creació i el disseny del famós “distintiu” s’hauran de desenvolupar reglamentàriament, tot el que ens pot portar a les calendes gregues, l’apartat quatre de l’article 87 precisa els criteris que l’administració hauria de tenir en compte per atorgar aquest distintiu.
Entre altres, aquests criteris són la presència equilibrada de dones i homes en els càrrecs directius i/o tècnics, les mesures concretes per millorar la vida laboral i familiar i la igualtat en matèria retributiva i condicions de treball.
Aquest redactat només pot fer pensar que ens trobem, a Andorra, en una situació com a mínim semblant, o potser pitjor, a la d’Estats Units.
Aquests criteris tan sols evidencien el que sap tothom o, almenys, el que saben totes les dones del país, és a dir que no hi ha, a Andorra, una presència equilibrada de dones i homes en els càrrecs directius de les empreses i que, a formació similar, no hi ha ni igualtat de tracte, ni igualtat en matèria de salari ni tampoc igualtat en matèria d’oportunitats reals i efectives en l’àmbit laboral.
Semblaria ser que el poder legislatiu volgués solucionar tots aquests greus problemes gràcies a la seva última troballa, l’anomenada “conciliació de la vida laboral i familiar”, que es troba inserida en el mateix article de la Llei, com si, ben evidentment, solament les dones tinguessin dificultats per conciliar aquestes dues vessants de la vida.
A més, en vista a totes aquestes desigualtats que es dibuixen en el text legal i que són paleses en el dia a dia de moltes dones treballadores, només pot sobtar l’eina que s’ha trobat per fer-les desaparèixer: l’obtenció del “distintiu”.
Francament, ens hauria agradat molt més trobar la solució a aquestes disparitats en el capítol de la llei reservat a infraccions i sancions. Aquesta era l’única via efectiva per intentar aconseguir l’objectiu anunciat d’una igualtat de gènere en el món laboral.
El dret a la igualtat és un dret consagrat per la nostra Constitució i pensem que el seu desenvolupament legal actual en l’àmbit laboral es troba, malauradament, encara sota mínims.
6 / març / 2009
La primera Llei signada per l’actual President d’Estats Units, Sr. Barack Obama, va ser una llei molt simbòlica, relativa a l’ampliació dels terminis legals a l’abast de les dones per recórrer contra les discriminacions que aquestes puguin patir en matèria salarial.
En anunciar-ho, el Sr. Obama va recordar que, encara al dia d’avui, les dones nord-americanes guanyen una mitjana de 22% menys que els seus homòlegs masculins, i va declarar que volia que les seves filles creixin en el sí d’una nació que valori justament la seva contribució i on no hi hagi límits als seus somnis.
Anem ara al Principat d’Andorra. Aquí, resulta que el creixement econòmic intens que va tenir lloc després de la segona guerra mundial va afavorir la contractació de mà d’obra femenina, fins arribar al punt que és actualment un dels països europeus amb major percentatge de dones actives.
Segons les dades de la Caixa Andorrana de Seguretat Social per a l’any 2007, dels setze sectors d’activitat censats, deu tenen una presència majoritària de dones.
Nogensmenys, no podem silenciar les nombroses desigualtats que encara es poden detectar entre homes i dones en el món laboral andorrà, i la solució fantàstica que planteja sobre això el nou Codi de relacions laborals aprovat pel Consell General el dia 18 de desembre del 2008.
L’article 87 d’aquest Codi porta el títol “Igualtat i conciliació de la vida laboral i familiar”.
En el seu primer apartat, es fa referència, com a objectiu primer o essencial a assolir, la conciliació de la vida laboral i familiar de les persones treballadores.
I es pretén aconseguir aquest objectiu, mitjançant la creació d’un distintiu oficial, per acreditar i reconèixer les empreses que destaquin favorablement en la matèria, així com en l’aplicació de polítiques d’igualtat de tracte i d’oportunitats reals i efectives entre dones i homes en l’àmbit laboral.
.../...
Sense perjudici del fet que la creació i el disseny del famós “distintiu” s’hauran de desenvolupar reglamentàriament, tot el que ens pot portar a les calendes gregues, l’apartat quatre de l’article 87 precisa els criteris que l’administració hauria de tenir en compte per atorgar aquest distintiu.
Entre altres, aquests criteris són la presència equilibrada de dones i homes en els càrrecs directius i/o tècnics, les mesures concretes per millorar la vida laboral i familiar i la igualtat en matèria retributiva i condicions de treball.
Aquest redactat només pot fer pensar que ens trobem, a Andorra, en una situació com a mínim semblant, o potser pitjor, a la d’Estats Units.
Aquests criteris tan sols evidencien el que sap tothom o, almenys, el que saben totes les dones del país, és a dir que no hi ha, a Andorra, una presència equilibrada de dones i homes en els càrrecs directius de les empreses i que, a formació similar, no hi ha ni igualtat de tracte, ni igualtat en matèria de salari ni tampoc igualtat en matèria d’oportunitats reals i efectives en l’àmbit laboral.
Semblaria ser que el poder legislatiu volgués solucionar tots aquests greus problemes gràcies a la seva última troballa, l’anomenada “conciliació de la vida laboral i familiar”, que es troba inserida en el mateix article de la Llei, com si, ben evidentment, solament les dones tinguessin dificultats per conciliar aquestes dues vessants de la vida.
A més, en vista a totes aquestes desigualtats que es dibuixen en el text legal i que són paleses en el dia a dia de moltes dones treballadores, només pot sobtar l’eina que s’ha trobat per fer-les desaparèixer: l’obtenció del “distintiu”.
Francament, ens hauria agradat molt més trobar la solució a aquestes disparitats en el capítol de la llei reservat a infraccions i sancions. Aquesta era l’única via efectiva per intentar aconseguir l’objectiu anunciat d’una igualtat de gènere en el món laboral.
El dret a la igualtat és un dret consagrat per la nostra Constitució i pensem que el seu desenvolupament legal actual en l’àmbit laboral es troba, malauradament, encara sota mínims.
6 / març / 2009
